Notícies
“Un robot no fa companyia; una persona, sí”
Entrevistem Begoña Román, doctora en Filosofia i experta en ètica, en el nou número de la revista ACRActiva
Begoña Román Maestre (Petrer, 1965) és doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Del 1996 al 2007 va dirigir la Càtedra d’Ètica de la Universitat Ramon Llull i actualment és professora a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. És Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya i vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya. El seu àmbit d’especialització és la bioètica i l’ètica aplicada a entorns professionals i organitzatius.
"Quan estudiava COU, volia fer Dret perquè m’interessava la reflexió sobre el bé i el mal, però gràcies a la Rosa Maria Rodríguez, professora de filosofia, vaig decantar-me per la filosofia. I quan ja estudiava la carrera, vaig veure que m’agradava la filosofia pràctica que servís per pensar millor el món, i alhora hi havia una necessitat d’accedir a la bioètica.
Vaig coincidir amb el pare Francesc Abel, fundador de l’Institut Borja de bioètica, i la necessitat de professors que fessin filosofia per un públic no filòsof, la necessitat social d’un filòsof fora de la facultat. Vist en perspectiva no me’n penedeixo en absolut perquè és la meva vocació".
Ens rep en una Facultat de Filosofia plena de pintades reivindicatives que testimonien les setmanes convulses que s’han viscut a Barcelona. Begoña Román explica que avui no hi ha vaga i es mostra molt contenta pel reconeixement al col·lectiu d’infermeres mitjançant el guardó de millor trajectòria professional en els Premis ACRA. Té una visió pròpia de l’ètica en els serveis assistencials, fruit d’una trajectòria molt àmplia i reconeguda. Li agrada el que fa i això es nota en la conversa. És precisa i apassionada en l’argumentació.
Ètica i tecnologia són paraules contradictòries?
En aparença, sí. Semblen conceptes contraposats, però si ho analitzes més te n’adones que la tecnologia està feta per humans per servir a finalitats destinades a serveis. La percepció, per tant, canvia. Hi ha una gran feina per fer, reflexionar èticament respecte quin tipus de tecnologia volem i els riscos que podem tenir si no la controlem. Per tant, volem una tècnica al servei de l’humà que assumeixi aquelles feines que poden fer millor robots o algoritmes, però també hem de veure quines delegacions serien irresponsables. Tasques mecàniques més precises, les delegarem, però defenso la presència. Un robot no fa companyia; una persona, sí. En alguns casos, fins i tot, acabes adaptant casa teva al robot, i això hauria de ser al revés. Estem generant dependència de les màquines en lloc d’augmentar oci i autonomia, i sense increment d’autonomia no hi ha progrés. Potser la roomba neteja millor que una persona, però aquesta persona aporta un caliu que la màquina, no.
Hi ha un risc de despersonalització, per tant.
No és el mateix un braç que dona de menjar que un robot que simula que és una persona perquè l’usuari es pot confondre i desorientar. L’ACP ens farà veure quan cal donar de menjar a algú perquè la interacció val la pena i quin dia cal un braç mecànic.
Per què la tecnologia sigui ètica calen professionals que s’hi dediquin?
Jo vaig fer bioètica i serveis socials, i els meus alumnes ara fan tesis doctorals en ètica i intel·ligència artificial. Digue’m quin problema tens i et diré quina ètica faràs. Quin repte tenim avui? Els algoritmes i les intel·ligències artificials.
Què és l’ètica?
És una reflexió respecte les maneres de comportar-se, d’habitar i de viure, la presa de consciència quan faig aquestes coses i el món que construeixo sent d’aquesta manera.
L’ètica és diferent de la moral?
Sí, l’ètica té una dimensió reflexiva, de posicionament i compromís. La moral, en canvi, és seguir uns costums i uns hàbits que s’han heretat o producte d’una pressió social i mediàtica més o menys conscient. Té a veure més amb la quotidianitat prenent decisions per uns valors inculcats, i l’ètica és la presa de consciència de mantenir uns valors. Tota ètica comença a partir d’una reflexió de la moral heretada i si la vull seguir mantenint o no.
Quina moral col·lectiva tenim envers la gent gran?
Hi ha hagut molts canvis en el món de la gent gran. Mai havien existit longevitats tan llargues com les actuals, però també persones amb demències. Existeixen factors com la incorporació de la dona a la feina, la noció de família i, fins i tot, la vergonya que tenen algunes persones a l’envellir. L’atenció a la dependència no la tenim resolta perquè abans anava a càrrec de dones que estaven a casa, cuidant familiars, durant un temps. Ara ja no hi són, i si els han de cuidar ja no és temporal sinó molt més temps per les longevitats actuals, i amb una negació de la dependència perquè la veiem com una càrrega. Tot això ens ha agafat desprevinguts, i l’horitzó diu que al 2040 Espanya serà el país més longeu del món. Tenim poc temps, per tant, per posar-nos al dia en com atendre aquestes persones grans incloent-les en una vida dinàmica i no institucionalitzada.
Aquesta atenció a la gent gran passa per la política o cal també una reflexió com a societat?
Calen polítiques de tenir cura, una administració que faciliti la cura a la pròpia llar, i dinamitzar també entorns comunitaris acollidors, allò anomenat “ciutats compassives” que acabin amb aquesta violència estructural en l’urbanisme: no hi ha lavabos públics per a gent gran, els autobusos van a gran velocitat... Per tant, polítiques públiques i també comunitàries, de tenir-nos cura els uns als altres. I ajudar els cuidadors, també, ja siguin famílies o professionals en empreses o a domicili. Han d’estar més reconeguts econòmicament i social. Això implica un canvi de visió de la gent gran, inclusiva i no estigmatitzada.
Parlava de ciutat “compassiva” envers la gent gran. No implica un cert paternalisme?
Pot tenir una connotació paternalista o caritativa, però cal redefinir les paraules, perquè hem heretat un vocabulari moral judeo-cristià que no té molt bona premsa. Té a veure amb empatia o simpatia. El concepte de ciutat compassiva no vol fer una lectura paternalista o assistencial sinó de de drets, que es tingui en compte a la gent gran.
Com arriba al sector d’atenció a la gent gran?
Els professors de filosofia de la meva generació van ser els primers a qui ens van demanar que intervinguéssim per formar un públic necessitat de coneixements de filosofia i que no eren filòsofs. Tenia a veure amb la bioètica, amb la necessitat de crear comitès d’ètica assistencials en els hospitals i centres de salut, de formar els professionals, de discutir moltíssimes qüestions de problemes en bioètica de la vida quotidiana. Ens van venir a buscar i em va agradar. I allò que va funcionar bé en salut vam veure que calia obrir-ho a la dimensió més social i no només clínica.
L’empatia a l’hora d’atendre les persones seria un punt fort del nostre sector.
Difícilment per la remuneració i per l’absència de reconeixement d’un prestigi poden venir al sector social persones sense empatia, però també hi ha hagut molt assistencialisme i maternalisme.
Hem superat aquesta visió maternalista envers els usuaris?
Estem en això. Són persones grans, no infants. Hi ha una clara consciència de combatre-ho, però mai ho deixarem del tot enrere perquè pot passar que la persona gran visqui la seva alta dependència amb una certa necessitat de tornar a ser infant i ser cuidat, despreocupar-se de decisions. Es tractaria d’un paternalisme consentit, amb autonomia. L’estem intentant superar amb molta formació, però en els deu darrers anys hem millorat molt, reconèixer cada persona pel seu nom, amb una història pròpia.
Hi ha una ètica concreta en els centres assistencials?
El model en Atenció Centrada en la Persona (ACP) és la conseqüència d’una aplicació de l’ètica a les persones dependents, una clara aposta per canviar la cultura organitzativa de les empreses i per l’autonomia de les persones i de la seva vida en els serveis. Els dos pilars de l’atenció a les persones són l’ètica de la cura i de la justícia. L’ACP recull el principi d’autonomia de l’ètica de la justícia i l’atenció a les seves necessitats, preferències i desitjos de la persona en concret. Hi ha una ètica rere l’ACP i una ètica especialitzada en l’atenció a la gent gran.
Per què ètica de la justícia?
Perquè els usuaris són subjectes de dret, no objectes de consideració moral o objectes als que fer cures, però sense ells. Són subjectes de drets i de deures, tenen responsabilitat perquè tenen autonomia, poden prendre les seves decisions i assumir riscos, però també són subjectes de necessitat, de cura. I sempre respectant la seva ètica personal.
Hi ha una ètica de l'organització?
Quan posem en marxa l’ACP hem de tenir en compte les preferències de les persones, però també els límits organitzatius, de personal, pressupostaris... Per tant, cal una ètica organitzativa.
Quina ètica de la justícia es pot aplicar en persones que han estat incapacitades?
La incapacitació total s’anomena mort civil perquè converteix la persona en un objecte a protegir d’ell mateix, i obliga un tutor que l’ha de representar. El 90% de les incapacitacions que es fan a Espanya són totals. Des del 2008 estan fora de llei i s’hauria d’aplicar la normativa superior europea, però els jutges apliquen la legislació espanyola. Cal millorar també en les voluntats anticipades, en els testaments vitals i en la planificació de decisions anticipades quan són acompanyades, sobretot en els primers estadis de la demència, no en final de vida, perquè cadascú digui què no voldria per res del món, i quines coses sí que voldria.
Podria posar un cas?
La contenció mecànica i farmacològica, per exemple. Les sondes que porten persones amb demència perquè puguin menjar, però que al mateix temps cal lligar-les perquè no se la treguin. Ara s’assumeix l’ètica i es parla amb la família i els professionals perquè puguis escollir quina opció vols.
Per tant, prevenció.
Sí, per evitar sorpreses i acabar tractant persones, però sense elles. Els cuidadors que s’han fet càrrec de persones demenciades són els que més fan voluntats anticipades. La gent ha d’entendre que és positiu deixar clares les coses, no només per mi sinó per la família, que no està acostumada a prendre decisions tan radicals a finals de vida, però la tabuïtzació de la mort i de la vellesa tampoc hi han contribuït.
