30 de novembre de 2006. S’aprova per amplíssima majoria al Congrés la Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en situación de dependencia (LAPAD), altrament coneguda com la Llei de la Dependència, destinada a convertir-se, a priori, en la quarta pota de l’estat del benestar d’un país que viu instal·lat en una bonança econòmica permanent. El president del govern espanyol de l’època, José Luis Rodríguez Zapatero, la qualifica com “una fita històrica”, i el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, es mostra “molt satisfet” amb una norma que, per primera vegada, reconeix el dret a 1,2 milions de ciutadans a rebre una atenció per part de l’estat quan no puguin valer-se per si mateixos.

La Llei de la Dependència preveu un finançament a parts iguals entre l’administració central i les comunitats autònomes, tot i que l’article 32 ja anticipa que l’aportació de la comunitat autònoma serà, per a cada any, “com a mínim igual a la de l’administració general de l’estat”. La norma també preveu una aportació dels usuaris en funció de la seva renda i la promesa de no deixar ningú desatès per falta de recursos.

Desembre del 2016. La LAPAD compleix el desè aniversari amb una sensació general: sense un pressupost que s’ajusti a les necessitats dels dependents difícilment es podrà donar cobertura a les 385.000 persones en situació de llista d’espera a tot l’estat. D’aquestes, el 27% són grans dependents amb unes necessitats d’atenció molt elevades.

Parlar de la Llei de la Dependència és fer-ho de la crisi, i és que durant la passada legislatura va perdre 2.865 milions d’euros en retallades. Es va suprimir un bloc sencer de finançament, el nivell acordat, en 285 milions, i mitjançant el Real Decreto 20/12 de l’any 2012 es va reduir en un 13% l’altra gran font de finançament, el nivell mínim, l’import que destinen les administracions per cada dependent en funció del seu grau de discapacitat.

En aquest context, moltes persones no han acabat rebent la prestació a la qual tenien dret d’acord amb la llei. Segons diverses fonts, unes 125.000 han mort durant el període 2011 – 2015, vint-i-dos mil de les quals a Catalunya. Els ajustaments als usuaris s’han produït també mitjançant l’eliminació dels nivells intermedis i l’enduriment en la valoració dels graus de la dependència. Tot això, sense tenir en compte les tensions entre l’administració central i alguns governs autonòmics, que s’han acusat mútuament de no complir amb les seves obligacions pressupostàries.

I ara què? Deu anys són suficients per analitzar una llei que necessita, en primer lloc, de voluntat política per esdevenir un pilar de l’estat del benestar amb uns estàndards d’implantació i de qualitat comparables a la sanitat, l’educació i les pensions. La LAPAD també ha tingut la virtut o el defecte de subratllar les deficiències inherents d’un sistema que mai ha estat preparat per desenvolupar-la: burocratització, ineficiència i finançament opac i insuficient són problemes que cal resoldre si es vol aconseguir una dependència ajustada de debò als reptes demogràfics d’aquest segle, presidits per un sobreenvelliment que requerirà de recursos i, sobretot, de respostes intel·ligents.