Incrementar les tarifes, en canvi, permetria garantir la qualitat, augmentar els salaris dels treballadors i satisfer les necessitats de perfils professionals on el rati fixat per la normativa és inferior a la necessitat real i, en conseqüència, no haver de donar un servei low – cost al que ja es veuen abocats algunes empreses i entitats.

Atendre les persones grans no és únicament una vocació. És voluntat de servei, evidentment, és professionalització i, per tant, és qualitat. I perquè hi hagi qualitat hi ha d’haver recursos. Materials, humans i econòmics. Millors tarifes i millors polítiques, concursos que no valorin tant l’oferta econòmica més avantatjosa com la millor relació qualitat –  preu i que tinguin en compte que si no hi ha actualització de l’IPC cal regularitzar els preus de forma periòdica. Això mantindria ferma la qualitat en uns centres on les necessitats de les persones grans creixen cada vegada més perquè la dependència va en augment en un context de sobre envelliment general als països desenvolupats.

Malauradament, no tenim notícies del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Volem millors tarifes i cal una acció decidida de l’administració per desbloquejar una situació que ja no és d’urgència sinó d’autèntica justícia. Realitzar petites actualitzacions en determinats mòduls només fa que allargar una situació greu per a tot el sector. I el sector, convé recordar-ho, som tots: usuaris, famílies, professionals i empresaris. No podem esperar als propers pressupostos i més en una situació política tan incerta com l’actual. Fer-ho seria una irresponsabilitat amb greus conseqüències