Qui no coneix Pere i el llop de Prokófiev? Que ve el llop, cridava, que ve el llop… tants cops ho va dir, que quan finalment va venir ningú va fer-li cas. Què penseu que va passar amb les ovelles del pastor? Exacte! i desafortunadament ja no hi va haver remei.

Igual no us vingui a la ment la faula del llop, però no me la trec del cap cada cop que llegeixo: “Espanya ha aconseguit augmentar l'esperança de vida” o “L'envelliment de la població a Espanya passarà a una dependència del 49,5% al 2040” o “L'envelliment saludable ofereix l'oportunitat de millorar les vides de les persones grans” o més curt,  “Baby Boom”.

Podem tenir la sort d’envellir, sense dependència o no. Aleshores, necessitarem un equip de professionals que ens ajudi a afrontar la recta final de la nostra vida.

Per tant, cal formar i preparar l’equip de professionals responsable de la qualitat de vida de més d’un 30% de la població. Auxiliars que garanteixin la dignitat de les persones grans, qualificats, dotats de les eines que facilitin la tasca de la cura. Persones amb dependència que puguin sentir que viure segueix pagant la pena i que la pèrdua d’habilitats quedi compensada per un tracte humà i exquisit. Personal format en ètica, en principis i valors. Al igual que una obra d’art, cada història de vida podria ser candidata d’exposar-se en un museu per única, exclusiva i valuosa. La tasca a una residència és directament proporcional a la de restauradora d’art.

No obstant això, tenim un taló d’Aquil·les. Com a societat no estem contribuint a dignificar la tasca dels professionals que es fan càrrec de nosaltres: infermeres, fisioterapeutes, terapeutes, treball i educació social, psicologia, cuina, neteja… però especialment, el gruix més important, les persones que millor ens coneixeran, les que seran les nostres mans, ulls, oïdes, cames… el personal gerocultor. Sí, professionals als que la societat no reconeix, no dona valor, no respecta i, fins i tot, menysté la seva tasca.

Serà difícil envellir a casa? Hi ha malalties que compliquen el dia a dia. El personal d’una residència té la capacitat d’ajudar a fer tot allò que l’edat o la dependència ja no permet i en això consisteix la seva feina. S’ha de respectar i reconèixer. Cal confiar en mans expertes, responsables i ètiques.

Un dels reptes de RRHH és  trobar mà d'obra. Enyoro més col·laboració.  Veure els governs, la societat, les institucions acadèmiques o els mitjans de comunicació, posar en valor la figura del conjunt de professionals que fan dignes els darrers dies de la vida de les persones grans i empoderar-les com cal.

Qui s’està preocupant per fer el sector atractiu? El finançament del sistema de dependència va destinar al 2021 el 0,82% del seu PIB, mentre la UE en destinava l’1,7%. Què hem de fer? Qui s’encarrega de formar, especialitzar i animar a formar part d’una professió de futur al nostre país? Qui considera necessari dotar de més recursos econòmics el sector? Qui fa el primer pas? Qui trenca estereotips i eleva a important l’art de cuidar? El llop vindrà i sabem quan. En quin moment la societat impulsarà i posarà en valor una professió per la que probablement serem atesos? Quan? A diferència que amb la faula de Prokófiev, encara i som a temps. Però no val a badar…

Carme Pradera
Membre de la Comissió de RRHH d'ACRA i Directora de RRHH L'Onada Serveis a les Persones