Just al contrari del que indiquen les xifres macroeconòmiques, la dependència no remunta. Es manté, en el millor dels casos, en una estabilitat preocupant, en una inèrcia institucional que és alhora desídia i injustícia encoberta cap a tots aquells col·lectius més desprotegits i que necessiten d’una forma més manifesta el suport i els recursos públics. Els infants, els discapacitats i, molt especialment, les persones grans mereixen un tracte preferent després de superar anys i anys de retallades en els pressupostos de les administracions.

La dependència i totes les lleis que havien de convertir-la en la quarta pota social de l’estat del benestar ha acabat en un seguit de pedaços en què els usuaris cada vegada són més protagonistes pels deures i aportacions que han d’afrontar que no pels seus drets reconeguts. En la presentació del darrer informe anual, el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, va alertar que “l’administració no pot justificar les restriccions de drets per motius pressupostaris”, en clara referència a les retallades efectuades en les Prestacions Econòmiques Vinculades al Servei (PEVS), ara només accessibles als grans dependents, tot i que per llei qualsevol persona que compleixi els requisits establerts ha de poder-ne gaudir. Aquestes prestacions són essencials atès que permeten a una persona dependent utilitzar una plaça en un centre privat mentre es manté a l’espera d’obtenir-ne una en un centre públic, però la realitat indica que entre el 2012 i el 2014 (al 2013 no hi va haver partida), la Generalitat de Catalunya va reduir-les un 40%, una situació que ha tensionat l’estructura i els fonaments de moltes famílies i del sector d’atenció a la gent gran.

Segons el darrer dictamen de l’Observatori de la Dependència, unes 100.000 persones amb una dependència reconeguda van morir abans de rebre cap prestació, unes dades que confirmen de nou el col·lapse d’un sistema que no pot o no vol assumir els costos econòmics que li correspondrien per llei. La cara més amarga la conformen uns dependents que, cada vegada més, estan assumint un copagament injust perquè no és objectiu. És exigible el copagament als usuaris? Segurament és necessari per al sosteniment de les polítiques de dependència, però no tal i com s’articula actualment. Ens cal un copagament estructurat en funció d’uns criteris justos i equitatius que contemplin la renda, el patrimoni i l’esperança de vida de cada persona beneficiària, i que també impliquin de forma important a les administracions.

La falta de recursos ha comportat que molts familiars hagin de convertir-se en els cuidadors habituals d’aquests dependents, molts dels quals són severs o tenen una gran dependència. Com vetllar per la salut d’un familiar amb Alzheimer que es lleva repetidament cada nit en un estat de desorientació? Com es descansa per treballar l’endemà? Qui es cuida dels cuidadors? Sense les competències necessàries per a una bona atenció, unides a factors d’estrès, ansietat i sobrecàrrega, no és estrany que el risc de maltractament entre les persones grans s’hagi situat en el 33%, tal i com afirma un estudi de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol). Per altra banda, la Generalitat de Catalunya ha anunciat recentment que hi ha unes 10.500 persones grans a Catalunya que són víctimes de maltractaments per part dels seus cuidadors.

En conseqüència, cal actuar amb decisió i fermesa i dotar les polítiques públiques de tots els recursos humans i econòmics necessaris per tal que les persones dependents i les seves famílies gaudeixin de la millor atenció possible. És prioritari i urgent obrir les PEVS d’una forma real i completa a totes les persones amb una dependència severa o de grau II. L’informe del síndic així ho avala, i des d’ACRA hem lluitat repetidament perquè el dret a aquesta prestació torni a ser universal i esperem que els 17 milions d’euros del fons de política social extraordinari previst pel proper pressupost de la Generalitat de Catalunya hi vagin destinats íntegrament. Ja avancem, però, que amb aquesta xifra no es podran cobrir, ni molt menys, les demandes dels 7.000 dependents severs que hi ha al nostre país. Per això, caldrien fins a 60 milions d’euros.

Les polítiques destinades a les persones grans s’han d’entendre com una oportunitat a curt i mig termini i haurien de constituir una prioritat de la nostra societat en les següents dècades. En un context de 17.000 persones en llista d’espera per una plaça pública i més de 8.000 places privades buides, alguna cosa falla, i descartar la possibilitat de generar ocupació i riquesa n’és una de molt important. La dependència pot crear llocs de treball perquè treballa amb ràtios de treballadors molt altes i al mateix temps retorna una bona part de la inversió pública. Un estudi d’ACRA i ESADE va quantificar en 470.000 € l’import retornat a l’administració en concepte d’impostos, seguretat social i IRPF, és a dir, el 40% dels 1.191,7 milions d’euros d’inversió pública a Catalunya al 2013. Per altra banda, la població envellida a Catalunya augmentarà progressivament en els següents anys i del 18% actual es preveu, segons el mateix estudi, que al 2040 passi al 26,1%.

Més enllà de dades, la sensació general del sector és d’una gran fatiga acumulada per anys d’incompliments pressupostaris. Si la crisi porta implícita una oportunitat, ara ha arribat el moment de revertir l’ànim amb decisions estratègiques i valentes que ens situïn d’una vegada per totes com un país capdavanter en inversió i suport a la dependència.